Enrique Pey: «Cada viatge que fem és per conèixer plantes» 
Fa un quart de segle que mima i afegeix peces a l'exuberant jardí i hivernacle tropical que té a casa.

 

Tinc un correu electrònic per al tema de les orquídies. ¿Vostè creu que el pot posar, encara que sigui al final de l'entrevista? És per si algú vol posar-se en contacte, algú que també col·leccioni orquídies, o que vulgui fer-me preguntes.

-I tant. Cap problema. Digui'm.

-Apunti: clastesti@gmail.com.
-¿Clastesti?
-Testi de testicle. La major part de la gent no ho sap, però la paraula orquídia ve del grec, i en grec vol dir això: testicle.

-Ah. 

Les orquídies són la joia de la corona de l'exuberant jardí i hivernacle tropical que Enrique Pey té a casa seva, a Sant Andreu de la Barca. Allà hi ha de tot. Filodendres, rododendres, macrozàmies, delònixs, azalees, hortènsies, nerines, esterlícies, plumèries, clemàtides, marqueses, dicksoniàcies antàrtiques, falgueres, palmeres, espècies carnívores, plantes de més o menys tot arreu i una sensació, sobretot, selvàtica. «Jo crec que l'interessant d'aquest jardí és això, la varietat», explica. Enrique Pey, per les plantes, és així: sospira.

-Expliqui'm com va començar això.
-És una afició que em ve de tota la vida. La meva mare tenia una parada de fruita al mercat d'Hostafrancs, i els dissabtes anava amb ella i jo m'escapava sempre a veure les parades de flors. I si als 4 anys estàs plegat de braços simplement admirant unes hortènsies és que això de les plantes ho portes dins.
-¿S'ocupava de les flors de casa?
-Llavors no, però quan tenia 14 anys la meva mare va comprar una casa a Vallirana i allà, al tenir un terreny, em vaig poder esplaiar una mica més; comprar plantes, fer el meu propi jardí. El que passa és que era molt jove i no sabia el que sé ara, així que comprava plantes comunes. Peònies, dàlies, rosers. Coses així.
-¿I aquest jardí? ¿Quant fa que el té?
-Miri, al jardí de Vallirana hi vaig treballar fins als 27 anys, però després, amb el Ramón, la meva parella, vam comprar aquest terreny i vam fer la casa i el jardí. Tots dos hi som molt aficionats. En resum: fa uns 25 anys. Al ser més adult la meva afició per les plantes estava més documentada, i per això he pogut fer aquest jardí.
-¿On aconsegueix les plantes?
-En fires, bàsicament. Anem a moltes. Aquest any, per exemple, vam estar a Budapest, en una exposició europea d'orquídies… S'aconsegueixen moltes coses. La veritat és que tots els nostres viatges els fem amb el mateix objectiu: veure plantes. Viatgem per conèixer plantes.
-¿Això què significa, a la pràctica?
-Significa que a cada ciutat que visitem el primer que fem és visitar el jardí botànic. Sempre. O significa que hem fet viatges a Costa Rica, Singapur i Tailàndia, per exemple, amb aquest propòsit específic, descobrir noves plantes.
-El tròpic és el paradís, suposo.
-El tròpic, sí: un jardí botànic d'Europa multiplicat per mil.
-Veient això un diria que ja no n'hi caben més. Ni una planta més.
-Sí, és cert, però ara em dedico sobretot a les rareses. Miri, per exemple, aquesta orquídia ve de l'Àfrica. L'Angraecum sesquipedale. La va descobrir Darwin i va veure que era una flor amb una beina de 20 centímetres darrere, i va dir que hi havia d'haver un insecte amb una antena de 20 centímetres capaç de pol·linitzar-la. I així va ser.
-¿Quantes orquídies té?
-Aquí n'hi deu haver unes 80 varietats. Hi ha una associació, l'Associació Catalana d'Amics de les Orquídies, que organitza un parell d'exposicions a l'any. Jo en formo part i quasi sempre hi participo. L'última va ser a l'octubre, al Palau Robert.
-¿És una flor difícil?
-No. S'ha de cuidar. A la selva, l'orquídia creix a les copes dels arbres. Ve una tempesta i cau molta aigua, però de seguida comença a bufar molt de vent. Jo intento donar-los això. Per això hi ha el ventilador.
-Les mima.
-I tant.

Article de Mauricio Bernal, aparegut al diari "El Periódico" el 6 de Novembre del 2012.