EL MARFULL

Viburnum tinus

CAT: Marfull, llorer bord
ESP: Durillo, laurentina, laurel salvaje
ENG: Common laurestine
FRA: Laurier-tin, viorne-tin
ITA: Laurotino

Família: Adoxàcies (abans Caprifoliàcies) 

Descripció: Arbust perennifoli de capçada arrodonida, que pot arribar fins als 3 metres d'alçada o més. Les fulles, semblants a les del llorer, fan de 4 a 10 cm de llargària, són oposades, de forma ovada, coriàcies, llustroses, de color verd intens a l'anvers i peludes pel revers. El marge d’aquestes té uns pèls que resulten visibles a contrallum. Les branques joves també presenten pèls i solen adquirir una tonalitat rogenca. L’escorça és de color gris.

Floració: Entre gener i maig fa unes petites flors blanques o una mica rosades, d'uns 6 mm i que es troben agrupades formant ramells densos a l’extremitat de les tiges (inflorescències). Els fruits, tòxics i lleugerament aromàtics, apareixen cap a finals d’estiu, i són unes petites drupes de forma ovalada i de color blau metàl·lic quan maduren. 

Hàbitat i ecologia: És un arbust típicament mediterrani, que a Catalunya es troba en zones d’alzinar o zones de brolles o màquies on aquest ha estat destruït. No es troba en llocs de clima més extrem com els Pirineus o la depressió central catalana. És rar a València i a les illes Balears. És una planta que prefereix indrets humits i ombrívols. 

Composició i usos: Els principis actius de la planta són els tanins i la viburnina, un alcaloide amarg i tòxic. Les fulles, molt amargues, en infusió tenen propietats antifebrífugues, diürètiques i purgants, però el seu ús ha d’estar sempre supervisat per un especialista, ja que és una planta tòxica. La tintura d’aquesta planta s’està utilitzant darrerament en fitoteràpia com un remei contra la depressió. Es utilitzada com a planta de jardí, per la seva resistència, fàcil cultiu i vistosa floració. A més el seu port, resulta molt adient per formar tanques vives (setos). Es pot reproduir fàcilment per esqueix. 

Categoria IUCN: Poc preocupant.

 

LA VERÒNICA ACUÀTICA

Veronica beccabunga L.

CAT: Verònica acuàtica, becabunga, créixens de cavall, ulls blaus, glinxot.

ESP: Verónica acuática, verónica berrena, becabunga, hierba azul.

ENG: Brooklime, water pimpernel.

FRA: Véronique des ruisseaux, cresson de cheval.

ITA: Beccabunga.

Família: Escrofulariàcies (scrophulariaceae). 

Descripció: Planta herbàcia vivaç, una mica suculenta, de fulles oposades de color verd lluent i sense pèls, que tenen forma ovalada i vores lleugerament dentades, fan de 20 fins a uns 75 mm de llargària, i una amplada de fins a 35 mm. Les tiges, cilíndriques, de color vermellós i generalment postrades, poden fer fins a 80 cm de llargària. Aquestes tenen arrels als entrenusos, que ajuden a propagar la planta fàcilment, i des d’on sortiran noves tiges ascendents. 

Floració: Floreix a la primavera i estiu, amb raïms de flors que neixen a les axil·les de les fulles. Aquestes flors són petites i tenen quatre pètals de color blau intens. El fruit és una petita càpsula que conté fins a unes 70 llavors de color groguenc. 

Hàbitat i ecologia: La podem trobar a gran part de la península Ibèrica i d’Europa. Creix en indrets humits, tals com vores de rius, rieres o fonts, on toca el sol, encara que també suporta l’ombra. No es troba present en llocs molt fertilitzats o nitrogenats. Sol ser indicadora de sòls alcalins. 

Composició i usos: Conté tanins i una alta concentració de iode. Les tiges i fulles son comestibles, de sabor lleugerament amarg, que s’han de consumir fresques ja que sinó perden les seves propietats. És aperitiva, diürètica, depurativa i antiescorbútica. És molt semblant, en quan a gust i propietats curatives als créixens (berros). 

Categoria UICN: LC (poc preocupant).

EL FONOLL

 Foeniculum vulgare

CAT: fonoll, fenoll, fonollera, herba de les vinyes

ESP: hinojo, acinojo, anís bravo, anisete

ENG: fennel

FRA: fenouil

ITA: finocchio

Família: Apiàcies (Apiaceae) o umbel·líferes.

Descripció: Planta herbàcia perenne, aromàtica, comestible i de olor i sabor anisat. Les tiges, altes i rectes, poden superar els dos metres d’alçada. Les fulles, d’aspecte plomós, son de color verd intens, i llargues i dividides en segments prims en forma d’agulla. A la primavera prenen la forma d’una cabellera, i després a l’estiu s’endureixen per evitar la pèrdua d’aigua. La part inferior de la planta, està formada per la reunió de la base de les tiges, molt dilatades, que prenen l’aparença d’un bulb. És una planta mel·lífera. 

Detall d'una inflorescència groga.

Floració: Floreix a l’estiu, fent unes inflorescències de fins a 8 cm de diàmetre en forma d’umbel·les, compostes d’altres umbel·les més petites, que al mateix temps contenen petites flors de color groc daurat. Després de fructificar, les tiges aèries de la planta s'assequen adoptant una aparença llenyosa. Els petits fruits són estriats, aromàtics, de color bru i d’uns 5mm de llargària.

Hàbitat i ecología: Originària del sud d’Europa i el Pròxim Orient, creix silvestre a tota la conca mediterrània; a les vores de camins, camps de conreu, zones d’herbassars i talussos, sobre sòls profunds.

Composició i usos: Ric en carbohidrats i fibra, vitamina B3 (niacina), àcid fòlic, i minerals com potassi, fòsfor, calç i magnesi. Les llavors contenen un oli essencial, compost principalment per anetol, que a grans dosis resulta tòxic. Posseeix propietats carminatives, digestives, antioxidants, diürètiques i antitussígenes. També ajuda a fer baixar el colesterol. Les tiges i les fulles s’aprofiten com a herba aromàtica, les llavors com a espècie usada en la cuina i en confiteria, i també com a planta remeiera. El "bulb" es consumeix com a hortalissa o verdura. De les arrels, fruits i fulles se’n fan també infusions. Es pot preparar un tònic capil·lar amb una infusió de les fulles. L’oli essencial s’usa en perfumeria, cosmètica i en l’elaboració de licors.

Les fulles del fonoll prenen un aspecte plomós

"Bulbs" comestibles de Fonoll dolç.

Fonoll silvestre

Varietat: Una varietat del fonoll, és el fonoll dolç o de Florència, que es conrea com a hortalissa anual. A diferencia del fonoll comú, que te un “bulb” dur i fibrós, el del dolç és més gros, tendre i carnós. L’alçada també és diferent, notablement inferior, fins a uns 60 cm. La sembra es fa durant la primavera, per tal de poder recol·lectar a l’estiu o tardor. Es sembren deixant uns 20cm entre plantes de la mateixa línia. El “bulb” comestible es blanqueja cobrint la part inferior de la planta en les seves darreres etapes de creixement, de manera que no pugui rebre la llum del sol. Aquests falsos bulbs es consumeixen crus com a hortalissa o bullits com a verdura.

Categoria IUCN: Poc preocupant.